15 anys sense mines

El dia 1 de març hem commemorat el 15è aniversari de l’entrada en vigor del Tractat de prohibició de les mines antipersones. En aquests moments, el 80% dels països han ratificat el tractat i en són estats membre i la majoria dels que no ho són, acaten la norma de prohibició.

Durant molts anys, aquestes mines van ser les responsables de la mort o la mutilació de més de 20.000 persones cada any. Davant d’aquesta greu crisi humanitària, l’octubre de 1992, naixia la Campanya Internacional per Prohibir les Mines Antipersones, un moviment d’organitzacions de la societat civil que va anar creixent fins a fer-se present en més d’un centenar de països d’arreu del món.

Quatre anys després, el 1996, el Canadà va llançar el que es coneix com el Procés d’Ottawa, acollint una trobada en aquesta ciutat on hi van assistir països favorables a l’eliminació de les mines. El procés va culminar l’any 1997 amb l’aprovació del tractat de prohibició, que es va obrir a la signatura dels països. Va ser un procés històric, innovador i sense precedents, producte de l’estreta i estratègica col·laboració entre organitzacions no governamentals, organitzacions internacionals, agències de les Nacions Unides i governs. Aquell mateix any, la campanya, representada per Jody Williams, va rebre el Premi Nobel de la Pau.

El tractat ha permès la neteja de mines de grans extensions de terres que s’han pogut recuperar per al seu ús productiu; cada any hi ha menys noves víctimes i en menys països; el comerç internacional pràcticament s’ha aturat i el nombre de països productors s’ha reduït a la mínima expressió. També s’han destruït més de 46 milions de mines provinents d’arsenals de tot el món.

Deu anys després de l’inici del Procés d’Otawa, naixia el Procés d’Oslo. Seguint l’exemple de l’exitosa campanya per prohibir les mines, la col·laboració entre la societat civil, organitzacions internacionals, i governs van fer possible que avui també comptem amb un Tractat de Prohibició de les Bombes de Dispersió. La norma va entrar en vigor l’1 d’agost del 2010 i en aquests moments, gairebé el 50% dels països en són estats membre.

Malgrat aquests magnífics progressos, encara queda feina a fer: netejar zones que encara estan minades, oferir més i millor assistència a les víctimes i a les seves comunitats, i aconseguir que els països que encara no ho han fet, se sumin als tractats, entre d’altres. Els informes de seguiment que fan de forma regular i coordinada la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines i la Coalició contra les Bombes de Dispersió, ens indiquen cap on s’han d’orientar els esforços.