Portem anys discutint i criticant la despesa militar.
Perquè creiem en la pau i no volem engreixar una maquinària de guerra que, tard o d’hora, s’acaba fent servir. Perquè una política exterior basada en la raó de la força genera més inseguretat que no pas cap altra cosa.
Però en un context de gravíssima crisi econòmica, on s’estan aplicant duríssimes retallades, la crítica a la despesa militar no és només una opció en clau de pau, és de sentit comú.
Alguns estats europeus han optat per reduir també la despesa militar quan han reduït els seus Pressupostos. En el cas espanyol, això no ha passat massa. És més, algunes reduccions –sempre per sota de la mitjana- s’han acabat convertint en increments, si tenim en compte les correccions al Pressupost que s’han fet sobre la marxa. Uns increments justificats per la ‘necessitat’ d’adquirir unes armes prèviament compromeses.
Induïts per una lògica militarista, i per deliris de grandesa, diversos governs de l’Estat van anar invertint en programes d’armament d’àmbit europeu: es facilitaven préstecs a empreses per a desenvolupar armaments que l’Estat es comprometia a acabar comprant. La llista es va anar fent llarga (Avió militar Eurofighter, Avió de transport militar A400M, Helicòpters d’atac Tigre, etc.) i la factura final, immensa (quasi 30.000 milions d’euros).
Ara, el Secretari d’Estat de Defensa, Pedro Argüelles, acaba d’informar que s’han cancel·lat alguns projectes però que per mantenir la majoria dels compromisos contrets, calia afegir –a la despesa militar de cada any- un suplement d’uns 1.000 milions d’euros anuals.
No ho compartim en absolut: si la despesa militar no crea seguretat, és absurd sobreprotegir-la. Però mentre es tanquin sales d’urgència, es treguin ajuts a les famílies per les persones depenents o es retalli en l’ensenyament ‘perquè no hi ha diners’ voler mantenir la compra d’armes, és absolutament criminal.
