El Procés d’Oslo és una iniciativa impulsada pel govern de Noruega arran del fracàs de la Convenció de l’ONU sobre Certes Armes Convencionals (CCW en les sigles en anglès), on va ser impossible acordar accions urgents per evitar l’impacte humanitari que causen les bombes de dispersió. La conferència de la CCW, celebrada el mes de novembre del 2006, no va tenir en compte els més de cinc anys de discussions sobre aquestes bombes i la crida de més de 30 països que donaven suport a les negociacions per al seu control. Arran d’això, el govern noruec va anunciar la seva intenció d’iniciar un procés internacional per crear un tractat que prohibeixi les bombes de dispersió.
Sortosament, aquest procés va culminar amb un gran èxit assolit de forma visible en la conferència que es va celebrar de 19 al 30 de maig del 2008 a Dublín. Aquesta cimera, la darrera del procés, es va clausurar amb el consens de 111 països sobre el text del Tractat Internacional per a la Prohibició de les Bombes de Dispersió que s’havia de signar el mes de desembre a Oslo. A més, per tal que el tractat entrés en vigor, només calia la ratificació de 30 països. Aquest èxit però, no va ser fruit de la improvisació. Al seu darrera hi havia mesos d’intensa feina, de reunions regionals i de conferències internacionals.
La coalició fa la força
El febrer del 2007, en una reunió d’estats celebrada a Oslo, el govern de Noruega va llançar la iniciativa ara coneguda com a “Procés d’Oslo”. A la cloenda d’aquesta conferència, 46 nacions van acordar una declaració, on es comprometien a elaborar un tractat que prohibís les bombes de dispersió que causen danys inacceptables a la població civil, per l’any 2008. El procés d’Oslo el van liderar un grup d’estats que incloïa Noruega, Àustria, Irlanda, Mèxic, Nova Zelanda i Perú.
Lima
El maig del 2007 es va celebrar a Lima una segona reunió en la qual 27 països més es van afegir al Procés d’Oslo. Després de tres dies de treball intens, es va anar donant forma a l’esborrany d’una proposta de tractat que representava un nou pas cap a la aprovació d’un text definitiu l’any 2008. Com a base de treball es va utilitzar un text de discussió presentat pel grup de països que lideren el procés.
Viena
La següent conferència va tenir lloc a Viena del 4 al 7 de desembre de 2007 amb una gran participació, un fet que demostra la creixent voluntat política de portar el Procés d’Oslo cap a la seva conclusió el mateix any 2008. Representants de 138 estats, i membres de la societat civil en representació de 140 ONG d’una cinquantena de països van discutir temes com:
– Definició de les bombes de dispersió
– Assistència a les víctimes
– Eliminació de les bombes sense explotar
– Destrucció d’estocs o existències
– Cooperació internacional i assistència tècnica
Tot i haver-hi un consens important en molts punts, la conferència també va servir per a clarificar les àrees de divergència més importants:
Cabdal i clau per al futur tractat, és la que fa referència a la distinció entre dos tipus de bombes: unes, “poc precises i no-fiables”, que causen danys inacceptables, i les altres que, per les seves característiques tècniques, es poden considerar “fiables i precises” (i que haurien de contemplar-se com a exempcions en el futur tractat). Un grup de països defensaven aquesta posició (productors o que tenen estocs d’aquest tipus de bombes), entre els quals hi havia el Canadà, la República Txeca, Dinamarca, Finlàndia, França, Alemanya, Itàlia, Japó, Holanda, Eslovàquia, Suïssa i el Regne Unit.
Wellington
La quarta conferència del Procés d’Oslo es va celebrar a Wellington (Nova Zelanda), entre el 18 i el 22 de febrer del 2008, i va ser la última trobada de discussió abans de la cimera final de Dublín.
Després d’una setmana de negociacions diplomàtiques, les veus de les víctimes i dels estats més compromesos van prevaldre a Wellington. Els països que hi van participar van aprovar l’esborrany del Tractat de prohibició de bombes de dispersió que el mes de maig es va sotmetre a la negociació formal de Dublín. L’anomenada “Declaració de Wellington” ja establia la prohibició de les bombes de dispersió, l’assistència a les víctimes i la neteja dels territoris afectats.
Aquesta cimera va comptar amb la participació de més de 500 representants de 122 Governs, així com organitzacions de la societat civil i supervivents de les bombes de dispersió procedents de 38 països.
Les qüestions més polèmiques i discutides van ser les possibles excepcions al Tractat per a alguns tipus de bombes de dispersió (amb determinades característiques tècniques); els períodes de transició en els que, tot i que es prohibeixin encara podrien utilitzar-se; i l’ús de bombes de dispersió en operacions militars realitzades conjuntament amb països que no siguin part del Tractat. Una altra qüestió controvertida va ser la responsabilitat de països que han utilitzat bombes de dispersió en el passat d’ajudar a la neteja i retirada.
Dublín
Tres mesos després de Wellinton, del 19 al 30 de maig es va celebrar la conferència diplomàtica de Dublín, la més rellevant per a l’èxit del procés. En aquesta cimera, 111 governs van donar un pas històric a l’aprovar per consens el text d’un Tractat Internacional de prohibició de les bombes de dispersió. El document prohibeix aquest tipus d’armes de forma categòrica i fa il·legal, a partir de la seva entrada en vigor, la fabricació, ús, possessió o venda de bombes de dispersió, per ser armes que causen danys inacceptables a la població civil.
Totes les bombes de dispersió que es van usar de Laos al Líban, passant per Cambodja Iraq i Kosovo, seran prohibides. El Tractat s’obrirà a la signatura dels estats el pròxim mes de desembre a Oslo i només serà necessari que 30 estats el ratifiquin perquè pugui entrar en vigor. Tot i les reticències d’alguns països, no s’han inclòs períodes de transició que permetrien seguir utilitzant aquestes armes durant un cert temps. Tampoc existeix la possibilitat de que algun país expressi reserves sobre algunes de les disposicions del Tractat, ja que aquest ho prohibeix explícitament.
El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals: ha de ser el més aviat possible, i mai després de vuit anys a partir de la seva ratificació. Qualsevol possible retard s’ha de justificar amb informació exhaustiva davant de les Nacions Unides. L’apartat d’assistència a les víctimes, un dels punts menys forts del Tractat d’Otawa que va prohibir les mines antipersones, ha sortit en aquesta ocasió reforçat. S’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, i de tenir en compte les consideracions de sexe i edat. Cada estat membre ha de desenvolupar per això un pla nacional, calendari i pressupost, així com aconseguir, si és necessari, ajuda internacional.
Els estats membres, contrauen obligacions clares en matèria de cooperació i assistència internacional per a les víctimes i els països afectats. Aquesta ajuda pot ser bilateral o canalitzar-la a través del sistema de l’ONU, i organitzacions nacionals, regionals i internacionals.
Potser un dels apartats més ambiciosos és el que fa referència a mesures de transparència. Cada estat membre, en un termini màxim de 180 dies des de la ratificació del Tractat, ha de lliurar un informe de situació al Secretari General de l’ONU. Allà ha de detallar el nombre de bombes de dispersió que té i les seves característiques tècniques; els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal·lacions i fàbriques; els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’ha d’actualitzar anualment.
Un dels aspectes més controvertits fins al final de les negociacions va ser el de la interoperatibitat, és a dir, les maniobres militars conjuntes entre estats membres del Tractat i els que no ho són (un tema sensible especialment pel que fa referència als EEUU i les seves aliances militars). En aquest assumpte no ha estat possible aconseguir tots els avenços desitjats però les garanties que serien necessàries per a utilitzar aquestes armes en maniobres i operacions conjuntes ho fa pràcticament inviable.
La societat civil, que estava present a Dublín amb més de 200 organitzacions de tot el món, entre elles, FundiPau, va valorar aquest text i la pròpia Conferència com un moment històric per acabar amb el sofriment que durant 40 anys han causat aquest tipus d’armes.
Després de Dublín, la societat civil continua treballant per garantir que el tractat s’aplica de forma rigorosa i exigent. El Procés d’Oslo ha demostrat una vegada més que una pressió conjunta i concertada per part de la societat civil pot moure voluntats i aconseguir avenços polítics importants.
Convenció sobre municions de dispersió en castellà, anglès i francès.
Informe ‘El procés d’Oslo’ (pdf)
