Article d’Antoni Soler Ricart, membre del patronat de Fundipau
En aquests darrers dies hem assistit sorpresos a una desfermada eufòria pro-OTAN que, en nom d’un pretès realisme i d’un insostenible concepte de seguretat, ens vol convèncer de la necessitat d’augmentar la despesa militar.
Costa d’entendre la falta de sentit crític i d’un mínim esforç d’objectivitat en la gran majoria de governs occidentals, de grups polítics majoritaris, de mitjans de comunicació, d’opinadors, etc., que fan un seguidisme dòcil dels dictats del gran poder nordamericà.
Hi ha algunes consideracions que em semblen tan evidents i imprescindibles, que trobo inexplicable que no estiguin damunt la taula, a no ser per un biaix interessat i un doble patró de mesura, de teves a meves. N’exposaré dues.
Un diagnòstic esbiaixat: Es parla del perill que representen les intencions expansionistes de Rússia i la Xina. Se’ls acusa d’expansionisme, de voler eixamplar els seus espais d’ influència i control econòmic, polític i militar. Aquesta consideració, per molt que sigui certa, no és gaire lícit fer-la sense apreciar que això és exactament el que està fent des de fa dècades el bloc occidental, en bona part a través de l’OTAN, que no ha parat de créixer i ha intervingut allà on ha cregut necessari. Sembla talment que sigui normal que ho fem nosaltres, que bé hem de progressar, que tenim dret a lluitar pels nostres interessos. Però per als altres és diferent. Nosaltres podem expansionar-nos, pressionar, amenaçar, envair, però no podem tolerar que els altres actuïn de la mateixa manera. Només cal imaginar per un moment com reaccionarien els Estats Units si Rússia o la Xina formessin aliança militar amb alguns països del continent americà i encara més si fossin fronterers. Ja vam veure la reacció amb Cuba, amb boicots i intents d’invasions i especialment en el gravíssim episodi de la crisi dels míssils. Tampoc hem d’oblidar l’afavoriment de cops d’estat i de sagnants dictadures en aquells països on podia haver-hi règims poc favorables als seus interessos. En definitiva, un comportament no gaire diferent del de Putin. El famós lema “Amèrica per als americans”, seria comparable a un implícit “Europa (especialment la de l’est) per als russos”. Tant l’un com l’altre inacceptables i escandalosos.
Una recepta repetida i fracassada: Considerar que un important increment en despesa militar i en el desplegament de tropes ens farà estar més segurs i protegits, és d’una ingenuïtat ratllant el ridícul. Els enormes increments dels darrers anys, ja hem vist on ens han conduït. No és gens creïble ni probable que repetir i incrementar les mateixes receptes condueixi a resultats diferents. Reforçar l’amenaça, només pot portar a un augment de la tensió d’altíssim risc. Aquesta dinàmica armamentista esbojarrada i irracional, ens condueix inexorablement a l’enfrontament entre les grans potències, amb unes conseqüències que poden ser catastròfiques i posar en perill fins i tot la continuïtat de la vida sobre la Terra. Seguir per aquest camí és una gravíssima irresponsabilitat.
És impossible encarar una solució constructiva i de futur si preferim l’engany interessat a l’anàlisi crítica sincera.
És ingenu, o malintencionat, continuar mantenint que preparant la guerra obtindrem alguna cosa diferent de la guerra.
Vivim en un món globalitzat, on tots som cada vegada més interdependents. Així veiem, per exemple, com Europa necessita del gas rus. També com ens hem fet dependents de la producció xinesa, fins i tot en productes essencials (moguts per l’ambició de la producció més barata). Ja no hi ha lluites entre models econòmics que es vulguin imposar. Per mal o per bé el capitalisme global ho abasta tot. En aquest escenari no té cap sentit anar cap a l’enfrontament. Tots ens necessitem i, per tant, allò més intel·ligent és buscar l’entesa i l’acord, en lloc de mirar d’acorralar els uns als altres per endur-se més tros del pastís. Això hauria d’implicar avançar també en un sistema de seguretat comuna, compartida, que donés satisfacció i garanties a totes les parts. Una seguretat comuna, compartida, genera molta més seguretat que les seguretats privades dels uns contra els altres. Ho hem après a l’interior de cada estat. ¿Podem imaginar un estat on qualsevol agrupació, empresa o organització bastís el seu sistema privat de seguretat armada, per imposar els seus objectius a les altres? De debò algú pensa que amb un sistema així ens sentiríem més segurs que amb un sistema de seguretat pública, compartida? Un altre bon exemple ens l’ha donat la Unió Europea. Amb tots els seus límits, allò que és evident és que l’acord, basat en el reconeixement de l’existència d’interessos compartits, ha aconseguit acabar amb enfrontaments que fins llavors havien resultat freqüents i altament destructius.
Seria d’esperar que no haguéssim de passar per episodis tant dramàtics, abans de fer les passes necessàries per buscar aquests acords de col·laboració comercial i econòmica, i simultàniament anar construint una seguretat compartida que ens allunyi d’escenaris d’enfrontaments que tants costos en vides humanes innocents comporten.
Malauradament, no sembla que els nostres governants estiguin per aquest camí. I les poblacions, ho estan? Estem jugant amb foc!
Haurem de continuar insistint fins a fer-ne de l’onada pel desarmament i la racionalitat una força imparable de transformació d’aquestes dinàmiques tan perverses i perilloses. Ens hi va la vida de moltes persones i potser la mateixa subsistència de la nostra espècie.
