Entrevista publicada al Butlletí 111 de FundiPau
“Una lògica de seguretat s’ha de basar en els drets humans”
Ahmed Galaï (Bizerta, 1954) és periodista i educador, membre del comitè director de la Lliga tunisiana pels drets humans, entitat integrant del Quartet de Diàleg per la Pau que va guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2015. La Lliga va néixer l’any 1977 per defensar les llibertats fonamentals i denunciar la violació dels drets humans.
Quan va començar el seu interès per la defensa dels drets humans?
Va ser arran de la vaga general a Tunísia, l’any 1978. Jo havia fet un màster en periodisme, en premsa escrita i economia, i aquí em vaig interessar pels temes polítics i per l’oposició al règim. Estava al sindicat clandestí d’estudiants i em van expulsar diverses vegades de la universitat. Amb alguns companys, vam crear un diari que es deia El poble clandestí, el fèiem amb una linotípia i el distribuíem als barris populars.
Quan es va incorporar a la Lliga pels drets humans?
El 1980 vaig començar a pensar a implicar-me en la lluita pels drets humans. Els meus amics de d’esquerra creien que era una lluita inútil, burgesa. Per mi era una condició necessària perquè la societat esdevingués molt més liberal, més humanista. Així, el juliol de 1981 vaig crear una secció local de la Lliga a Bizerta i des d’aleshores en sóc membre.
Què va valorar el comitè Nobel per atorgar-los el premi per la pau?
Cal situar-se a l’any 2013, després dels assassinats dels opositors al règim Chokri Belaid i Mohamed Brahmi. Hi va haver un bloqueig enorme al país, es va suspendre la constitució, no es van celebrar les eleccions previstes, la gent ja no confiava en l’estat i es corria el perill de caure en una guerra civil, com va passar a Líbia. Aquí és on intervé el Quartet de Diàleg. Quan altres van fracassar a l’hora de trobar una solució, nosaltres vam intervenir.
Crec que es va valorar el tema simbòlic: una força civil pot aportar respostes a una crisi política i jugar el rol de mediadora. També el veïnatge amb les crisis de Líbia, Síria, Egipte, el Iemen, etc. va evidenciar l’èxit alternatiu de Tunísia. Es pot dir que el Quartet ha salvat el país d’una crisi aguda i de la guerra civil.
Què suposa guanyar el Nobel de la Pau?
El Quartet treballem pels nostres principis no per una gratificació però, si ve, cal acceptar-la. El premi reforça la nostra notorietat i reconeixement, tant nacional com internacional i ens anima a continuar la nostra tasca. Ara intentem participar en les converses sobre els plans d’educació, l’ocupació, la salut, el reforçament de les llibertats, etc. Crec que el Nobel ha representat un estímul per a les forces democràtiques del país i ara som una força de mediació amb les autoritats i les forces polítiques oficials.
Qui composa el Quartet de Diàleg per la Pau?
La Union générale tunisienne du travail, una central sindical molt poderosa i que va jugar un paper molt important abans i després de la revolució; la Union tunisienne de l’industrie, du commerce et de l’artisanat, la patronal, que, fins i tot si alguna vegada va jugar a favor del règim, finalment va fer seva la causa del canvi i es van posar del cantó del sindicat per afavorir el diàleg que ha permès assolir un objectiu comú; el Conseil de l’Ordre national des avocats de Tunisie, col·lectiu d’advocats que també va ser a la línia de foc per defensar de forma voluntària les víctimes de les violacions dels drets humans i van aglutinar un bon grup de lletrats molt compromesos; i la Ligue tunisienne des droits de l’homme, l’organització més antiga del món àrab i africà coneguda pel seu compromís amb les llibertats malgrat la dictadura.
Com valora el paper d’Europa davant la crisi de refugiats?
No diré que les institucions europees no siguin democràtiques o que vagin contra els drets humans però hi ha una gran mancança. Aquesta Europa coneguda per ser la campiona dels drets humans incompleix les seves obligacions morals i jurídiques internacionals en matèria de refugiats. L’espai europeu està tancat a la gent que fuig de la mort. No venen cercant el paradís, volen menjar i és escandalós veure’ls morir a les portes del que creien que seria el seu refugi. Pensaven trobar protecció en una Europa liberal i troben la mort al mar. És el llenguatge de la seguretat i de murs que prima per damunt del llenguatge dels drets i de la llibertat.
Aquesta reacció s’explica per la por?
Tot estat té por i prima la seguretat. Però és una justificació errònia perquè la gent que arriba en un vaixell per mar, no porta un Kalaishnikov per disparar la població europea. Ve a buscar refugi, fuig del terror. Els refugiats no són terroristes, els infants que moren a la platja no són terroristes, els pares que ploren i corren amb els fills als braços, no són terroristes, no amenacen l’ordre establert. I els musulmans que venen de Síria, no són terroristes.
Europa aplica una lògica de frontera en comptes d’aportar solucions, d’escoltar les queixes. El seu discurs és intolerant, amenaçador: “no vingueu perquè tancarem la porta davant vostre”. Aquest discurs no és productiu, és racista i impedeix el diàleg cultural entre la gent. A més jo diria que no es pot tancar mai la porta a cap moviment migratori, sigui quin sigui. Perquè la immigració és un moviment internacional. L’home sempre ha migrat. Quan un home viu en un lloc on hi ha un problema, migra. Lògicament, si es tanca una porta i la gent vol canviar de lloc, aleshores migraran i moriran.
Aprofito per fer un aclariment. L’islam és com el cristianisme, una religió de relació entre la persona i el seu creador, és una creença. Mentre que l’islamisme és una acció política, és diferent. Es instrumentalitzar la religió per un objectiu que no és religiós, per tenir un Estat islàmic, per dominar, per imposar a la gent una doctrina ideològica que no és la seva. Això és l’islamisme, que no té res a veure amb l’islam.
La majoria de persones fugen de les guerres que alimenten les armes. Ho podem controlar això?
Cal una reflexió plural, a gran escala, i jo faria una crida a tots els implicats, —governs, societat civil i víctimes— a què es trobin per reflexionar per i afrontar el problema. No podem fer com l’estruç que amaga el cap sota l’ala i es pensa que no la veuen.
És una lògica internacional que cal invertir. Una lògica de seguretat s’ha de basar en els drets humans. No hi perdem res per provar-ho. Ningú perdrà els seus interessos ni els seus beneficis. Europa pot protegir les seves fronteres, la seva seguretat, el seu estil de vida i la riquesa jugant el paper dels drets humans. El món serà més pacífic hi haurà menys guerres. La resposta és agafar-se als valors de l’humanisme en el sentit més clàssic del terme.
Es pot eradicar el terrorisme?
És una qüestió espinosa. El terrorisme necessita una solució hic et nunc, ara mateix. Una solució que protegeixi els drets humans. Cal lluitar contra el terrorisme, protegir-se’n, tenir una llei antiterrorista i combatre’l militarment també, seguint les regles de combat, recollides per la llei internacional. I alhora s’ha de lluitar contra el terrorisme des de la societat, des de la població que s’alça amb una sola veu contra el terror.
L’educació és molt eficaç però hem de tenir en compte que és una solució a llarg termini. Cal educar els infants a les escoles en la tolerància, l’acceptació de l’altre, la pau, els valors de la fraternitat, etc. perquè cap ideologia absolutista pugui prendre possessió del seu cap.
Hi ha també una resposta relacionada amb l’economia: s’han de garantir unes condicions de vida dignes a la gent. Ja sabem que no hi ha varetes màgiques per canviar les coses però els estats tenen l’obligació de garantir els drets econòmics i socials a la població i han de posar-hi el màxim de mitjans possibles. El terrorisme no s’explica per la pobresa o la marginació però la frustració i la privació pot empènyer les persones a l’extremisme.
Un desig.
En tinc molts, però retorno a un de genèric que ho resumeix tot i que reprenc també d’un llibre d’Aldous Huxley que vaig llegir quan era jove i que em va agradar molt: un món feliç.
