Entrevista publicada en el Butlletí 107 de FundiPau
“Donar suport a la democràcia per a Ucraïna és una de les millors maneres de fer-ho per a Rússia en el futur”
Carmen Claudín (Mèxic DF, 1949) és investigadora del CIDOB, Barcelona Centre for International Affairs, on també ha estat Directora de Recerca i Directora Adjunta. És especialista en història russa i soviètica i ha estat membre del Grup de Treball sobre la Unió Soviètica de l’Institut d’Estudis de Seguretat de la Unió Europea (París). És autora del llibre Lenin i la Revolució Cultural (1974) i de diversos capítols de llibres i articles relacionats amb temes soviètics i postsoviètics.
La tensió militar es manté activa a l’est d’Ucraïna. Creu que hi ha alguna solució política que podria satisfer els diferents interessos de la dispar població ucraïnesa?
Primer convé aclarir que la població d’Ucraïna no es més dispar que la de Catalunya, per exemple. I és molt important subratllar que el nucli del conflicte no radica en la disparitat lingüística o d’identitat, com Rússia pretén presentar-ho. L’arrel és política: l’opció entre dos models de governança difícilment compatibles. La tensió militar, que es concentra en una part molt limitada del territori ucraïnès, no seria sostenible sense el suport de Rússia, que és la màxima interessada en mantenir un conflicte de baixa intensitat (és a dir, sense intervenció armada russa, com a Crimea) per alimentar una inestabilitat permanent i obstaculitzar les possibilitats d’un Estat ucraïnès realment independent, de dret i viable. El problema ara per al Kremlin és que la tragèdia de l’avió MH17 ha trencat aquesta estratègia de la “baixa intensitat”…
La crisi de novembre de 2013, quan el país es debatia entre un acord amb la UE o la seva fidelitat a Rússia, va ser el principal motiu del que ha passat posteriorment o només el detonant d’una confrontació aletargada?
Només va ser el detonant, i ens va agafar a tots per sorpresa, començant pels propis ciutadans ucraïnesos (fossin parlants ucraïnesos o russos), el nombre els quals anava creixent al carrer. Molt aviat la mobilització es va centrar en temes interns: canvi de règim i lluita contra la corrupció.
Després del sorprenent suport de Rússia al dret a l’autodeterminació i de l’annexió de la península de Crimea, creu probable que tingui lloc un procés similar a l’est d’Ucraïna?
No, a no ser que Rússia intervingui militarment, cosa que no crec probable. És important explicar que l’est d’Ucraïna és molt més que la regió del Donbass (Luhansk i Donetsk), limítrof amb Rússia. A la resta d’aquest Est, on hi va haver manifestacions prorrusses i presa d’edificis, la situació està completament normalitzada. Allà la població ha anat a votar sense problema i majoritàriament a favor de l’actual president. Per altra banda, convé recordar que Rússia ha donat suport al dret a l’autodeterminació només en aquells casos en què considerava que servia els seus interessos nacionals: Ossètia del Sud i Abkhàzia. I, finalment, els únics que han pogut expressar-se lliurement en aquesta paròdia de referèndum van ser els ciutadans prorrussos (cosa que no equival a tots els parlants russos), al contrari dels ucraïnesos i els tàtars (la vertadera població autòctona de Crimea).
Quin és el paper dels Estats Units i la Unió Europea en la crisi d’Ucraïna? Quins són els seus interessos?
Cap dels dos –com tampoc Rússia s’esperava l’amplitud i la determinació de la mobilització ciutadana. I, de fet, han trigat bastant en reaccionar. La UE portava uns anys de “fatiga ucraïnesa” però, per descomptat, tenia molt d’interès en la signatura de l’acord d’associació a Vilnius per la importància d’Ucraïna en l’espai postsoviètic i per marcar una fita en una política de veïnatge poc pròsper. El que la UE no havia previst és la intensitat de la reacció russa. Els Estats Units, per la seva banda, estaven en la tasca de replegar-se d’Europa així que aquesta crisi no li convenia. Ni per a Washington ni per a la UE, abstreta en els seus problemes interns, la crisi ucraïnesa no ha estat oportuna.
A l’inici de la crisi, hi ha qui va dir que Ucraïna no s’hauria trobat en aquesta situació si hagués conservat el seu arsenal nuclear com a element dissuasori. Té algun sentit aquesta afirmació?
Poc. Òbviament aquest factor hauria pesat però no crec que hagués canviat substancialment el desenvolupament dels fets.
Rússia és un dels països que menys tractats de desarmament i de control d’armes ha firmat. A què atribueix aquesta posició?
A que la Rússia actual és al·lèrgica al control internacional i considera que el seu armament, en particular el nuclear, i l’energia són els dos actius fonamentals i irrenunciables de la seva posició de gran potencia mundial.
Un desig?
Que Ucraïna, i la seva població bilingüe, tingui –com defensem per a altres països– l’oportunitat de construir lliurement el tipus de societat que la majoria consensuï en un procés sense interferències externes. Donar suport a l’oportunitat democràtica per a Ucraïna és, a més, una de les millors maneres de fer-ho també per a Rússia en el futur.
