Entrevista publicada en el Butlletí 105 de FundiPau
“La meva raó de ser és unir els testimonis i els lectors”
La Gemma Parellada (Barcelona, 1982) es una periodista independent que treballa a l’Àfrica subsahariana des de fa més de set anys. Es corresponsal per a RFI en espanyol, la CNN en espanyol i Catalunya Radio, i col·labora amb El País i la CNN internacional entre d’altres mitjans. Acaba de guanyar el Memorial Joan Gomis 2013 pel reportatge La guerra sin fin.
Per què has volgut desenvolupar la teva professió de periodista a l’Àfrica? Què t’atreu d’aquest continent?
Si l’Àfrica se m’ha engolit professionalment és per la quantitat d’històries silenciades que hi trobo. I s’ha convertit en una batalla per intentar reaccionar a la pluja de tòpics.
Jo no vaig prendre exactament la decisió de treballar a l’Àfrica negra. Va succeir. M’interessava molt el continent ja abans de marxar, però em trobava que a l’estat espanyol era gairebé impossible trobar bona informació sobre la vasta y rica regió que arrenca sota del Sàhara. El poc que ens arriba està sovint relacionat amb la cooperació i la solidaritat, normalment amb una alta dosi de sensacionalisme, i les veus africanes no se senten. No es fa un periodisme seriós. Estem ancorats en els clixés.
El periodista, per alguna raó, esdevé sovint protagonista quan viatja a l’Àfrica. Esdevé automàticament un aventurer, un valent –encara que no surti de l’hotel o de la capital- i sovint es distreu en explicar les seves pròpies peripècies enlloc de concentrar-se en escoltar i donar veu a la gent local. Un altre vici és el de dramatitzar. El què es publica sol ser extremadament salvatge, il·limitadament bondadós o, simplement, pintoresc.
S’ha de fugir de les histories estereotipades de tambors, nens soldats i excentricitats que contaminen sovint la complexitat del continent i que hipotequen les veritats. És per això que treballo aquí. Per rascar aquesta capa de frivolitat i intentar dibuixar d’una manera més realista el què passa en aquesta zona.
L’Àfrica, tan a prop geogràficament, sembla tan llunyana…
No és tan llunyana com creiem. Som la burgesia del món global i bona part de la classe treballadora i de les matèries primes que consumim vénen d’aquí. Europa gaudeix de la xocolata provinent de Costa d’Ivori, menja peix pescat al golf de guinea, utilitza a diari noves tecnologies i telèfons que funcionen gràcies als minerals que surten del Congo, il·lumina les seves llars amb urani del Níger.
Som partícips de les dinàmiques econòmiques i polítiques del que passa a molts països africans i, per tant, no ens en podem desentendre. La meva responsabilitat com a periodista és no deixar que tot això quedi soterrat.
Generalment, la informació que ens arriba a Europa dels països africans és o per temes de guerres o per catàstrofes naturals – humanitàries. Per què creus que és així?
Perquè som ignorants, en sabem molt poc d’aquets mons i per tant només som capaços de processar les catàstrofes. Només transcendeixen històries extremes perquè les complexes no ens atrevim ni a abordar-les. Les massacres, catàstrofes i la fam entren molt bé dins els estereotips amb els quals tenim moblats la nostra imatge d’Àfrica negra. Hi encaixen. Explicar qui gestiona, qui opera, qui explota, qui pren decisions i a qui es bloqueja políticament, significa revisar aquesta percepció simplista. I no es fa. Així que, sota el fals pretext que “no interessa al lector”, es perpetua la ignorància i la deformada percepció del continent.
I per una altra raó, que és la manca generalitzada de criteri en els mitjans. L’agenda d’internacional per qüestions africanes la marquen normalment mitjans estrangers, no decisions pròpies. Com que no es coneix, s’opta per seguir el que fan els altres.
En molts dels teus reportatges, relates situacions i experiències de persones, moltes vegades dones, que són molt dures (com a La guerra sin fin). Com ho vius a nivell personal? D’on treus el coratge per enfrontar-te a aquests temes tan cruents?
Justament és d’aquestes mateixes persones que recullo el coratge i la força –que no rebo, per cert, dels editors del “meu món”, que haurien de ser el motor del periodisme i que en canvi l’ofeguen cada dia més–.
Em passo bona part de la meva vida amb gent que batalla contra grans multinacionals, contra exèrcits ben armats, contra un destí que saben que és gairebé impossible de canviar. Que una dona a la que han violat després de matar i esquarterar el seu marit, que ha sentit com violen les seves filles, i que ara cuida un nét sortit d’aquell dia infernal…, que ella no es rendeixi, elimina el meu dret a rendir-me. Que un jove a l’epicentre de la guerra s’impliqui en cos i ànima a gestionar el talent dels seus joves, per generar un esperit crític contra la generalitzada mentalitat colonial, allunya les meves temptacions d’abandonar.
El suport que no rebo dels mitjans me’l donen les persones a qui dono veu, i també els lectors i oients. La meva raó de ser és justament unir els testimonis i els lectors. Les seves reaccions són el meu motor. El mitjans al final són com una pesada frontera. Un tràmit burocràtic que s’ha de passar per arribar allà on vols. És una feixuga molèstia que no es pot evitar. Intento eliminar el malestar que em generen els seus abusos i la tristesa que em provoca el menyspreu que desprenen.
Pel camí em trobo moltes persones perseverants, convençudes, honestes. Dignes. Són elles les que m’ajuden a gestionar el dolor i les decepcions, quan aquestes amenacen d’ensorrar-me.
La manca de suport (tant professional com econòmic) és desesperant i a vegades jo mateixa me la faig aquesta mateixa pregunta. Per què? La resposta acaben sent molts noms de persones anònimes.
A partir de la teva experiència, diries que hi ha algun tret comú, que es repeteixi, en els conflictes en o entre països africans?
El tret comú és el maltractament informatiu a què els sotmetem. Com a tot arreu, el factor econòmic hi té normalment un paper clau. El concepte de guerres ètniques que es segueix repetint és una altra manera de simplificar i amagar les veritables raons. Les dinàmiques heretades del colonialisme estan més instal·lades del que ens volen fer creure. Economies basades en l’exportació, en la producció de productes que no són per consum local, afebleixen la sobirania de molts països que queden vulnerables.
Conflictes tant sagnants com el de la RDC – regió grans llacs, s’hauria arribat a produir si no hi hagués hagut la colonització?
La colonització, especialment al Congo, va destruir les estructures polítiques locals existents, que eren fortes. A part d’explotar i massacrar individus, es va destruir un imperi i la manera de funcionar d’un poble. Aquest va ser el dany més greu que la colonització va provocar al Congo, la ferida mortal. És impossible saber què passaria avui al Congo si no hi hagués hagut colonització, però el que està clar és que des d’aleshores no ha deixat mai de ser explotat i vulnerat. I el pitjor és la mentalitat d’inferioritat que han generat en la seva gent. Per molt genuïns, formats o intel·ligents que siguin els congolesos molts tenen el complex que no valen prou, que un europeu sempre és millor i en sap més. I aquesta és l’herència més dura i la que els condemna.
Fins a quin punt els interessos comercials (venda d’armes, or, diamants, minerals per telefonia mòbil…) d’occident són responsables de la cruesa i durada del conflicte congolès?
El Congo és un dels casos més clars que mostra que les coses no han canviat tant des de les independències. Tot i que és un escàndol geològic, tot i que té fusta, diamants, or i tot tipus de matèries primeres –és un dels països més rics de l’Àfrica- els beneficis de l’explotació no recauen ni en la població ni en la construcció d’una administració forta al país. Entre el remolí empresarial que opera a les zones mineres i la voluntat original de canviar les regles del joc per part d’alguns polítics locals, s’aixeca la pressió internacional i l’ús de la corrupció, una eina fàcil en llocs on no hi ha institucions fortes. El desordre a vegades pot convenir.
Que la guerra del Congo, la més mortífera del món, segueixi viva, malgrat que les Nacions Unides hi han tingut desplegada durant molts anys la missió més nombrosa del planeta; que s’ignori i que es relegui al calaix de conflictes ètnics, és una negligència periodística i política a nivell internacional.
La societat civil de la zona té prou eines i recursos per organitzar-se i treballar per la democràcia i la pacificació del país?
No en té cap d’eina, més que la seva pròpia voluntat. I la perversió és que els pocs fons que arriben de tant en tant per donar suport a projectes que tenen per objectiu reforçar la societat civil, solen ser atribuïts des de llunyans despatxos a Europa o Estats Units, per gent que no necessàriament coneix la realitat del terreny, i per tant, acaben a vegades en mans equivocades.
Quin hauria de ser ara el paper de les antigues metròpolis en aquests conflictes?
Potser hauríem de dir quin no hauria de ser el paper. Les antigues metròpolis, en especial França, segueixen molt actives al continent, sobretot a Àfrica de l’Oest. A Costa d’Ivori es va bombardejar el palau presidencial i es va detenir a l’ex president Gbagbo. A Mali han desembarcat militarment aquest any sota el pretext de lluitar contra el terrorisme. Al Níger hi ha una base militar francesa al costat de la mina d’urani que alimenta un terç dels reactors nuclears francesos. França té molts interessos econòmics a l’Àfrica i encara no ha canviat la seva manera de fer. Tot i que el discurs oficial és el d’una nova era, en la qual França ja no és el gendarme del continent, i que deixa els països seguir el seu curs, la realitat és ben diferent. Políticament i militarment –França manté bases i els Estats Units té drones al Níger i a Djibouti, que sobrevolen Somàlia– la presència d’Occident segueix vigent. I ara sumada a l’activitat xinesa.
Descordar la corretja seria un bon començament.
Creus que l’islamisme radical por arribar a arrelar en alguns països subsaharians com ho ha fet al Magrib o a altres zones del pròxim orient?
Ja ha succeït. Ara mateix hi ha tres focus molt potents al continent: Somàlia, que té en Al Shabab el seu pilar a la banya d’Àfrica; Nigèria, on creix el grup Boko Haram que opera al Nord; i la zona del Sàhara on s’estén Al Qaeda del Magred Islàmic (AQMI). Són tres punts que es comuniquen entre ells i que s’han inflat en l’última dècada. La paradoxa és que han crescut malgrat el desplegament de polítiques i programes antiterroristes a la zona. Al Sàhara, per exemple, hi ha hagut entrenaments i formacions, però en canvi, no es va evitar l’ocupació islamista-independentista de l’any passat a Mali. Al Sàhara hi ha l’urani del què us parlava, les aigües de Somàlia són un pas fonamental per pesquers i mercaderies a nivell global.
Una bona i estricta regulació del comerç d’armes (aquest any s’ha aprovat el Tractat sobre Comerç d’Armes a les NNUU que ja han signat més de 100 països, entre els quals els EUA), creus que podria disminuir la cruesa i el nombre de conflictes en el continent africà?
És fonamental, però no suficient. Els conflictes no els creen les armes, els creen les persones. Si no hi ha una voluntat política i, fins i tot diria, civil, d’aturar el què provoca els conflictes, les regulacions queden en paper mullat. És un pas imprescindible i que facilita el camí, però hi ha d’haver una major consciència de la naturalesa dels conflictes per poder saber com aturar-los.
