Entrevista publicada en el Butlletí 104 de FundiPau
“Durant 40 anys, Síria ha estat un forat negre del qual no se’n sabia res”
La Leila Nachawati, és una activista hispano siriana pels drets humans i experta en estratègies de comunicació, en especial de la regió de l’Orient Mitjà i del nord d’Àfrica. És professora de comunicació a la Universidad Carlos III de Madrid i col·labora amb mitjans de comunicació com Global Voices, Al-Jazeera i El diario.es.
Com explicaries breument el conflicte de Síria a algú que no en sabés res?
Durant 40 anys, Síria ha estat un forat negre del qual no se’n sabia res. La premsa internacional estava prohibida, el règim controlava tots els mitjans de comunicació i perseguia qualsevol forma d’oposició. El 2011, en el context de les mobilitzacions contra les dictadures a tota la regió, la ciutadania siriana va sortir al carrer per demanar llibertat, dignitat i justícia, els tres lemes més repetits en les manifestacions. Va sorgir tot un moviment de desobediència civil basat en protestes pacífiques i en l’emergència d’una creativitat ciutadana que feia molts anys que estava reprimida i es manifestava de cop i volta a través de l’art, la música, els dibuixos, els diferents espais d’internet…
Com va reaccionar el règim?
Detenint manifestants desarmats, inclosos un grup de nens d’entre 9 i 12 anys per fer una pintada a la seva escola on repetien el que havien sentit al seu voltant “El poble vol la caiguda del règim”. Aquests nens van ser torturats i aquest fet va provocar una reacció encara més gran, amb centenars de milers de sirians als carrers de tot país, cada dia, durant sis mesos. En aquest temps, el règim va organitzar campanyes de detenció massives, torturant i assassinant els membres clau del moviment de resistència no violenta. La brutalitat del règim contra civils desarmats va portar a la deserció d’oficials que es negaven a carregar contra la població. Es va formar l’Exèrcit Sirià Lliure.
Dos anys després, aquella oposició conviu amb altres grups armats, molts procedents d’altres països, alguns amb la seva pròpia agenda i els seus propis objectius que disten molt d’allò que reclamaven els sirians quan van començar les protestes. Els sirians no lluiten només contra la dictadura dels Asad, sinó amb els intents externs de corrompre una revolució que demanava un estat civil on imperés la justícia i amb respecte a la diversitat del país.
En aquests moments, juntament amb els esforços de gran part de la ciutadania siriana de mantenir l’esperit de la seva revolució a través d’iniciatives de desobediència civil, conviu una guerra geoestratègica en la qual països com l’Iran i l’Aràbia Saudita mesuren les seves forces, cadascun amb els seus propis objectius. Hi ha molts elements implicats en aquesta lluita, de la qual els sirians són les víctimes.
Qui hi ha a les forces opositores al règim?
Síria és un país de majoria islàmica i, en el seu conjunt, tant musulmans de diferents confessions com cristians composen un país conservador en el tema religiós. Això no vol dir que les reivindicacions de la ciutadania siriana tendissin a un estat amb llei islàmica com el que hi ha a l’Aràbia Saudita o a l’Iran. De fet, la reivindicació d’un estat civil, un estat de i per als ciutadans, ha estat una constant des de l’inici de les protestes. És cert que hi ha hagut una deriva cap a altres tipus de reivindicacions, en gran mesura fomentades per l’entrada de grups extremistes de països amb una altra visió de l’Estat i també és cert que del caos i la impunitat actuals només se’n pot esperar que els grups amb tendències laïcistes quedin cada vegada més relegats. Són els grups més extremistes els que compten amb un major finançament dins de l’oposició armada, són els que aconsegueixen les majors victòries, mentre que els grups amb més diversitat i visió d’un estat civil, amb prou feines tenen suport i la seva repercussió és menor.
Com valores el paper dels països de la zona i de la comunitat internacional?
Hi ha hagut diferents papers, es podrien dividir en països que han donat suport al règim, països que han donat suport d’una manera més o menys dèbil a un canvi de règim i països que s’han assegut a esperar que la situació es resolgui sola.
El suport a l’status quo ha estat fort, encapçalat per Rússia, que ha funcionat com a suport del règim, proporcionant-li armament i legitimitat internacional. De l’Iran es pot dir que actualment manté una ocupació de Síria (amb Hezbollah com a braç armat) i és el lideratge iranià qui pren les decisions i no el sirià.
El suport a un canvi ha estat condicionat per agendes de països com l’Aràbia Saudita que no es corresponen amb els objectius pels quals els sirians van sortir al carrer, un fet que planteja molts problemes. La resta del món, inclosa la Unió Europea, ha fet poc més que limitar-se a observar cóm la situació s’anava podrint. Pel que fa a qui ha donat verdaderament suport a un estat civil per a Síria i a les reivindicacions de llibertat, igualtat i justícia per la qual tants sirians han lluitat, es pot dir que ningú.
A l’espera de que entri en vigor el Tractat sobre Comerç d’Armes, tenim un embargament a Europa per a la venda d’armes a Síria. Tot i així, Rússia envia armes al règim i alguns països europeus reclamen poder enviar armes a l’oposició. ¿Això suposaria una greu escalada militar al país?
Sorprèn que se mantingui un embargament a l’oposició mentre el règim continua reben armes. Des del principi es va demanar que es congelés l’ajuda militar a un govern que la utilitzava contra la seva població, cosa que no s’ha fet en tot aquest temps. Demanar un embargament contra un aixecament armat mentre no s’embarga a qui ha provocat aquesta situació és irresponsable, a més d’hipòcrita.
Hi ha persones, col·lectius o organitzacions de Drets Humans i per la pau a Síria que treballin per una mediació dialogada? Com els hi podríem donar suport?
El concepte mediació dialogada no és aplicable a un context en què el règim bombardeja la població civil i no admet cap forma d’expressió ciutadana. El diàleg només és possible entre iguals, no quan una part segresta i asfixia l’altra.
Respecte a iniciatives sobre el terreny, hi ha molts comitès de coordinació local, grups d’activistes que treballen per tornar la normalitat a les zones alliberades, a través d’un treball d’autogestió i autogovern que busca reconstruir a partir del caos que el règim i els enfrontaments armats van deixant rere seu. Són coneguts els casos de Kafranbel, Raqqa, Bustan al-Qasr com a exemples d’autogestió a partir de la destrucció.
És important fer arribar qualsevol tipus d’ajuda a través d’aquests comitès que treballen sobre el terreny. És sabut de tots els sirians que l’ajuda que s’està enviant a través dels canals oficials del règim s’acaba revenent al mercat negre, i no és lògic esperar que un règim responsable de la mort de més de 100.000 persones reparteixi ajuda humanitària. .
Quin missatge hauríem de difondre les organitzacions de pau i de Drets Humans sobre el conflicte a Síria?
El missatge de que la pau només s’aconsegueix si hi ha justícia. La deriva armada de la situació sobre el terreny no deslegitima les reivindicacions de llibertat i de justícia i els sirians que, més que mai, mereixen el suport i la solidaritat internacionals. A més, cal un missatge que demani un suport global i sostingut als refugiats i desplaçats, la fi immediata del lliurament d’ajuda humanitària als canals del règim i la distribució d’ajuda a través dels comitès locals organitzats en el terreny.
Un desig.
La Síria de diversitat religiosa, ètnica i cultural en la qual vaig créixer, sense el terror que ens obliga a parlar de Síria en murmuris.
