Entrevista publicada al Butlletí 109 de FundiPau
“La comprensió de com funciona el cervell pot ajudar a perfilar millor l’educació per a la pau”
La Marta Burguet (Vilanova i la Geltrú, 1968) és doctora en Pedagogia per la UB i s’ha especialitzat en pau i conflictes, educació en valors, mediació i relacions educatives i interculturals. El David Bueno (Barcelona, 1965) és doctor en Biologia per la UB i s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i la seva relació amb el comportament humà. Tots dos són autors del llibre Educació per a una cultura de pau. Una proposta des de la pedagogia i la neurociència (Publicacions i Edicions de la Universtiat de Barcelona, 2015).
Per què combinar la pedagogia i la neurociència en el camp de l’educació per la pau?
La idea neix d’un fet molt simple: fins ara, l’educació s’havia tractat des d’una vessant pedagògica, però qualsevol procés educatiu passa pel cervell, un òrgan de natura biològica. De manera similar, l’educació per la pau s’ha abordat tradicionalment des de la pedagogia, la sociologia, la psicologia, la filosofia, etc., però qualsevol comportament humà —també els relacionats amb l’agressivitat, l’empatia, les emocions i el raciocini (tots ells clau en la cultura de pau)— té el seu origen en el funcionament del cervell. Per tant, la comprensió de com funciona el cervell i de quina manera gestiona —i també genera— els conflictes pot ajudar a perfilar millor l’educació per la pau.
Com hem de considerar el conflicte? Hem de mirar d’evitar-lo?
El conflicte és inherent a la vida. En un món de recursos limitats i amb necessitats no sempre cobertes, una de les moltes interaccions amb els altres és la conflictiva, a banda de la cooperativa, entre d’altres. Això implica que sigui irreal mirar d’evitar-lo. L’important és mirar de no gestionar-lo de forma violenta, sinó dialogada, pensant en el bé comú, que per ser comú també preservarà l’individual. Per tant, una de les prioritats per una bona educació per la pau seria mirar que els conflictes aflorin per identificar-los, no per silenciar-los sinó per tractar-los. És a dir, posar en evidència situacions d’injustícia per reconduir de forma no violenta els possibles conflictes que poden generar. Aquesta identificació ha de contribuir, segons la manera com funciona el nostre cervell, a abordar-los de forma raonada i no impulsiva, atès que la impulsivitat pot portar fàcilment cap a l’agressió.
L’ésser humà és violent per naturalesa? La seva reacció instintiva davant d’un conflicte és fer us de la violència?
L’agressivitat és consubstancial a la natura humana, de fet forma part del ventall de comportaments possibles de tots els animals. Des del punt de vista del funcionament del cervell és una emoció, entenent per emoció, des de la perspectiva neurocientífica, un patró de conducta predeterminat que es genera de manera preconscient. Això no vol dir, però, que un cop generat no es pugui reconduir, quan el fem conscient, i aquest seria un dels àmbits de treball de l’educació per la pau: facilitar processos de conscientització. La violència, en canvi, és la culturalització d’aquesta agressivitat, i es manifesta en forma de comportaments agressius innecessaris o d’una intensitat també innecessària. Per tant, una de les possibles reaccions instintives és l’agressiva, però no és pas l’única. També hi ha la fugida. Per arribar al diàleg, però, cal utilitzar la part racional del cervell, que es localitza en una zona diferent a la de les emocions, malgrat que estan molt connectades. De fet, l’agressivitat és bàsicament impulsiva, per la qual cosa un dels aspectes de l’educació per la pau és generar espais de reflexivitat que augmentin el temps entre acció i reacció, per minimitzar la gestió agressiva dels conflictes, que sovint s’esdevenen per descuit; o en cas que es produeixin, poder-los detectar ràpidament i reconduir-los de forma conscient.
Quan expliquem la història a les aules hi predominen els relats de guerres i dels seus vencedors. Per què es dóna tan poc espai a les iniciatives de pau, a les persones que han aconseguit canvis per vies alternatives?
D’una banda, ens atrauen les històries de violència, bàsicament perquè ens és més fàcil gestionar els conceptes dualistes, de vencedors i vençuts. Tanmateix, en tots els vencedors hi ha també moltes pèrdues (tant en forma de vides humanes com materials i morals) i en els vençuts també hi ha guanys. Per tant, explicar una història escindida és irreal, i aquest és un dels reptes de la pedagogia de la pau, que sigui conciliadora de contraris, on emergeixin també els valors contraculturals. I això implica espais de reflexió, atès que la immediatesa predisposa a les conclusions binàries, per la seva major facilitat de comprensió.
Darrerament, si més no en el nostre entorn cultural, la violència s’ha guanyat un estatus de normalitat. Hi convivim diàriament. En aquest sentit, els videojocs violents (alguns fins a extrems alarmants) són realment innocus per als joves i es poden considerar una catarsi per alliberar tensions de forma inofensiva, com pretenen els seus defensors, o el seu abús poden alterar la visió de la violència i relativitzar-la?
Depèn de molts factors, entre els quals els d’idiosincràsia biològica, que depèn en part de la constitució genètica de cadascú però també de la forma com s’han anat modelant les connexions dins el cervell en contacte amb l’ambient, inclòs l’ambient social, cultural i educatiu, i per descomptat en gran mesura també d’aprenentatge social i cultural. Hi ha persones més predisposades que d’altres a l’ús de la violència. Segons cada cas, pot ser realment un element de catarsi, o de relativització i fins i tot d’incentivació a l’ús de la violència.
En aquesta línia, es justifica l’excés de notícies violentes en els mitjans de comunicació (guerres, atemptats, crims, abusos policials) perquè són els fets excepcionals, i allò “pacífic” no és noticiable. Però l’efecte sobre els ciutadans, no pot ser precisament el contrari? Que es consolidi la visió que el món és un lloc violent i perillós?
Com hem dit abans, implica una visió dualista de la societat i de la història i les històries. El món pot ser un lloc violent i perillós, però no només és així. Gestionar de manera pacífica els conflictes implica també assumir riscos i viure en un marge ampli d’incerteses i inseguretats. En relació a com el cervell gestiona les emocions, sovint pot semblar que conquerir i imposar és més segur que convèncer i acordar. El procés d’esdevenir persona adulta significa aprendre a manejar de manera equilibrada aquests riscos inherents a l’existència humana. En aquest context, allò pacífic serà noticiable quan ens adonem que també forma part intrínseca dels processos violents. Un exemple clar podria ser la independència de l’Índia, la fi de l’apartheid a Sud-àfrica o els processos de solidaritat que es produeixen entre conciutadans, fins i tot entre els que es troben en bàndols enfrontats, en situacions de crisi econòmica, social, bèl·lica, etc.
Aquest estatus de naturalitat de la violència, podria ser la causa, o, si més no, part de l’explicació de casos com l’esdevingut recentment en un Institut de casa nostra?
El recent cas d’aquest Institut sembla indicar que es tracta més d’un tema de salut mental, no per això menys preocupant perquè malauradament va en augment a la nostra societat. Això ens posa en alerta dels nivells de salut que, en aquests casos, també tenen correlació amb l’educació per la pau tant en clau pedagògica com neurològica. Els buits de sentit existencial —sense indicar que sigui aquest el problema de fons del cas concret— també estan al rerefons d’accions violentes, tant vers altres com en relació a la violència exercida amb un mateix. Per això hi ha tota una vessant pedagògica que hauria d’orientar-se a consolidar el sentit de l’existència mateixa. Aquí és on tot el treball de la interioritat i l’autenticitat hi tenen molt a fer. Sovint el camí més llarg a recórrer és cap endins. Difícilment una persona feliç, mentalment saludable iniciarà una situació violenta —però tanmateix pot respondre de forma agressiva si se sent amenaçada, amb independència que l’amenaça sigui real o simplement presuposada.
Tant en l’àmbit personal com en el comunitari, es pot arribar a recuperar la convivència i a oblidar els greuges sense un procés de reconciliació i perdó ben fet?
La clau per assegurar un bon procés de pau sempre està en l’acceptació i la reconciliació. Quants tractats de pau queden en paper mullat perquè els dirigents els signen però la ciutadania ha de seguir convivint porta a porta amb qui va matar o agredir el familiar o amic. Una pau imposada no se sosté en el temps. L’antídot n’és la reconciliació. Mirar la cara de l’agressor i estar disposat a seguir-hi convivint requereix un alt nivell de fortalesa interior. En aquests processos cal tenir present que el major beneficiari és un mateix, independentment de si es tracta de la víctima o el victimari. A nivell de funcionament del cervell, s’ha vist que qui perdona rep més beneficis pel que fa a la gestió de l’estrès i a la producció d’hormones del benestar que qui és perdonat. En definitiva, la reconciliació convida a trencar el cercle de dèbits i crèdits de violència, no sense una necessària justícia, entesa més enllà de la mera justícia distributiva o equitativa. Aquí hi estan fent un important paper les justícies transaccionals i retributives, que incorporen els greuges morals i emocionals, així com la reconciliació i reparació dels danys ocasionats.
La por a l’altre és el que desperta els instints d’autoprotecció que es poden manifestar en reaccions violentes. El coneixement mutu pot arribar a fondre aquesta por?
La por és una emoció necessària per sobreviure. Desactivar-la ens posa en perill. Però en excés, ens impedeix viure i, a més, predisposa a manifestar comportaments agressius, atès que es gestiona també en la zona de les emocions del cervell. Certament, la por és una porta cap a la violència, atès que una de les maneres més automàtiques de gestionar les situacions de perill és a través de respostes agressives, que es desencadenen de forma preconscient. Tots coneixem actes temeraris que han canviat la història, tant per liderar processos de justícia com per haver exterminat una població. Certament, el desconegut genera por; per “precaució”, el nostre cervell identifica inicialment les persones o situacions desconegudes com una possible font de perills. Per tant, tots els processos que convidin a ampliar el coneixement entre uns i altres, evitaran les desconfiances que són basal de la por. La qüestió, per tant, és aprendre a gestionar la por, no a evitar-la.
Cal tenir present també aquí la por a un mateix, a descobrir-se i conèixer-se. Al capdavall, de qui és més difícil fugir és d’un mateix. La pròpia ràbia continguda a voltes està en l’origen d’accions violentes. Les pedagogies que conviden a conèixer-se, tant endins com enfora, faciliten processos d’acceptació —no resignada— d’on emergiran vincles de confiança. Guanyar-se la confiança requereix temps, cronos, quelcom escàs a la nostra societat. La sensibilitat per descobrir el temps oportú de fer atenció, el kairós, pot ser contracultural però no pas contrapau.
Tornem novament a la necessitat de generar espais de reflexivitat i atenció, on conèixer-se a un mateix i també als altres, a compartir i conviure com a mecanisme perquè, dins el cervell, els altres i les seves opcions i creences passin a formar part del propi grup. En aquest sentit, ja des dels primers mesos de vida el cervell aprèn a distingir instintivament els “propis” dels “altres”, i estableix una regla de doble moral que afavoreix sempre els propis, de manera preconscient. Per tant, l’acceptació dels altres ha de portar a diluir aquesta regla de doble moral, font d’injustícies i, en conseqüència, de conflictes, o si més no hauria de contribuir a gestionar els conflictes de forma menys agressiva.
En l’àmbit internacional, alguns països justifiquen la tinença d’armes nuclears com a mesura de dissuasió per evitar l’atac d’altres països. L’amenaça és una forma de violència?
Tant l’amenaça com el sentir-se amenaçat són formes de violència, i el cervell les percep de forma extremadament ràpida com una agressió externa, de manera que activa mecanismes preconscients per combatre-les. Qui se sent amenaçat sovint se sap amb algun bé preuat per l’altre, que no pot o no desitja compartir. Qui amenaça, sovint viu en una enveja material o fins i tot existencial, que el duu a voler usurpar en l’altre allò que és seu. D’altra banda, caldria repensar els criteris de propietat i d’a-propiació, tant de béns materials com de sabers culturals i intel•lectuals, o fins d’afectes i relacions. Viure descentrats, sense voluntat d’apropiar-se res ni ningú, elimina sensacions d’amenaça.
Un desig.
Atrevir-se a viure amb plenitud des de la dignitat individual i col·lectiva
