Entrevista publicada en el Butlletí 108 de FundiPau
“És com si després de la segona guerra mundial haguéssim posat Hitler a reconstruir Alemanya”
La Mònica Bernabé (Barcelona, 1972) és periodista i activista pels drets humans. L’any 2000 viatja a l’Afganistan per primera vegada i, després de diverses estades, el 2007 s’hi queda a viure fins el 2014. És fundadora de l’Associació pels Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA). Ha rebut diversos premis periodístics i ha escrit el llibre Afganistán. Crónica de una ficción (Debate 2012). És l’autora dels textos de l’exposició Dones. Afganistan amb fotografies de Gervasio Sánchez (Palau Robert, Barcelona, fins el 15 de febrer de 2015).
Què et sents més, periodista o activista pels drets humans?
Em sento periodista més que activista. El que passa és que crec que la funció dels periodistes és documentar la realitat i denunciar allò que s’està fent malament. És una de les tasques fonamentals del periodisme. Això ho diu molt bé Gervasio Sánchez a qui li molesta que li diguin periodista ‘compromès’ perquè considera que tot periodista ha de ser compromès. Jo penso el mateix.
Què et va moure a anar a l’Afganistan la primera vegada?
La curiositat. El que s’explicava als mitjans de comunicació sobre què passava al país em semblava increïble i fins i tot, en certa manera, ho posava en dubte. I vaig pensar que si era veritat, ho volia veure per comprovar-ho.
I el 2007 t’hi vas quedar a viure.
A establir-m’hi em va animar el periodista Gervasio Sánchez. Jo treballava al diari El Punt i m’encarregava sobretot de les notícies sobre immigració i dona, i el cert és que, al cap dels anys, ja estava una mica cansada de tractar els mateixos temes. I l’Afganistan, com a periodista, és un país apassionant per a treballar-hi; les històries, les injustícies, no te les acabes.
Però també és perillós.
Sí, és clar, hi ha un factor de perillositat. Suposo que t’acabes acostumant a la situació. També és cert que, quan els joves periodistes diuen que volen ser corresponsals de guerra –un somni que tots els periodistes tenim–, o que volen anar a l’altra punta del món a cobrir el que sigui, sempre els dic que la meva gran escola ha estat el periodisme local. On em vaig curtir va ser fent els temes d’immigració i d’altres. Jo he passat por aquí a Barcelona anant a cobrir determinades informacions. Tot i que, lògicament, no és comparable Barcelona amb l’Afganistan, si no hagués tingut aquesta experiència prèvia l’Afganistan se m’hauria fet gran.
Com neix Associació pels Drets Humans a l’Afganistan, ASDHA?
La fundació d’ASDHA va venir una mica donada per la situació. Al tornar del primer viatge a l’Afganistan vam fer una roda de premsa per explicar el que havíem vist i vam tenir un gran ressò mediàtic; gent de tot l’Estat es va posar en contacte amb nosaltres perquè volien ajudar les dones afganeses, volien donar diners. Vam decidir crear l’associació per poder canalitzar aquests diners. Ho vam fer de forma voluntària i sense experiència. Després l’associació es va anar professionalitzant.
I com va ara?
He de dir que hem hagut de tancat tots els projectes a l’Afganistan perquè ens hem quedat sense fons. L’últim el tancarem al final de 2014. També hem hagut de tancar l’oficina de l’Afganistan i la de Barcelona tot i que l’Associació continua. Però això suposo que passa a moltes ONG, avui.
Com treballava ASDHA?
A través d’associacions de dones afganeses. Els donàvem els diners i elles implementaven els projectes. En els últims anys, però, hem vist que aquest no era el millor model, degut a la gran corrupció que hi ha al país. Cal que hi hagi un control, estar més a sobre d’allò què es fa amb els diners. Diguem que la societat s’ha corromput en tots els sentits. La gran quantitat de diners que van arribar al país ha fet que la cooperació s’hagi convertit en un negoci i l’impacte del projecte ja no importi tant. Per tant s’ha d’estar molt a sobre perquè els projectes tinguin l’impacte que realment es vol. Ja sé que no queda gaire bé això que dic, perquè l’objectiu de la cooperació és delegar, quan més millor, però a mi, si em preguntessin quin model cal seguir a l’Afganistan diria que la intervenció directa. Lògicament implicant-nos amb persones i associacions sobre el terreny però amb una implementació directa per part de l’ONG internacional.
Quin tipus de projectes heu dut a terme?
Érem una ONG petita per tant vam intentar omplir els forats de què no s’ocupaven les grans ONG. No té sentit duu a terme grans projectes que pot fer un organisme internacional. Per exemple, un dels projectes que hem estat fent, l’últim que queda en funcionament, és donar assistència a les dones que estan a la presó. La majoria estan tancades pels anomenats delictes morals, com haver fugit de casa perquè no es volien casar amb l’home que la seva família havia escollit per a elles, o perquè estan acusades d’adulteri. Les relacions sexuals fora del matrimoni són delicte a l’Afganistan, encara que tu siguis soltera o que sigui una relació desitjada, o fins i tot si una dona ha estat violada es considera que ella ha comès un delicte i se la tanca a la presó. Aquestes dones eren repudiades i inicialment ningú no volia treballar amb elles. Ara sí que hi ha altres ONG que se n’ocupen.
Durant uns anys també hem treballat amb víctimes de guerra. Va sorgir un petit moviment semblant al de les Madres de la Plaza de Mayo d’Argentina, que demanava justícia i que s’apartés del poder els criminals de guerra. Això va tenir el seu auge durant els anys 2007, 2008 i 2009. Després, el canvi d’estratègia de la comunitat internacional i el fet d’establir una data de sortida del país, va matar aquest moviment. Perquè, en quatre anys, no es pot pretendre que es dugui a terme un procés de recerca de la veritat i de fer justícia. Vam veure que tots aquests temes quedarien penjats i molts ciutadans van pensar que era millor no moure’s gaire perquè els criminals continuarien al poder.
L’Afganistan es considera un dels països més perillosos per néixer dona.
El gran drama de les dones afganeses és la violència que viuen al si de la família. Quan hi vaig anar, l’any 2000, en l’època dels talibans, vaig quedar escandalitzada per les restriccions que tenien les dones en la vida pública: no podien treballar fora de casa, no tenien accés a l’educació, tenien dificultats per rebre assistència mèdica, etc. Però després de conèixer a fons la seva situació d’ara, el que passa de portes endins em sembla molt més greu que les restriccions de l’època dels talibans. Pot semblar xocant que digui això però la violència és brutal en tots els sentits.
Com s’ha arribat a aquest extrem?
El problema és que és una societat masclista i conservadora que fa que la dona sempre depengui d’un home –el pare, el marit, el germà– i que sigui víctima d’una violència estructural i endèmica que existeix tan si els talibans són al poder com si no. A l’Afganistan no hi ha hagut l’evolució que hi ha hagut aquí i a més porten 30 anys en guerra. Allà els matrimonis per amor no existeixen, no està ben vist que un home i una dona tinguin una relació, ni tan sols d’amistat. En la majoria dels casos, les dones només es relacionen amb els homes de la família i els casament són pactes entre famílies. La situació de violència generalitzada i de guerra també va portar moltes famílies a casar les filles a la força perquè les milícies s’emportaven les noies joves i una manera de protegir-les era casar-les, perquè així ja pertanyien a un home. Tota aquesta situació: la tradició, la guerra, la religió, el conservadorisme, han fet una pilota molt grossa i a més s’hi ha afegit el factor de la impunitat que fa que, es faci el que es faci contra les dones, no passa res, i això no ajuda a frenar la violència.
Malgrat tot, hi ha hagut alguna millora en els darrers anys?
No vull donar un missatge totalment catastrofista però, després de tots aquests anys vivint a l’Afganistan, sóc pessimista, la veritat. Els canvis són possibles però el tema és saber si es volen fer. La societat afganesa, que continua en guerra, necessita solucions per poder evolucionar i no podem esperar que canviï sola, de la nit al dia. És un procés de generacions. Malauradament, però, hem perdut una gran oportunitat aquestes últims anys perquè l’Afganistan no havia estat mai abans al centre del focus internacional, ni mai havia rebut tants diners i en canvi no s’ha fet res en relació a millorar els drets de les dones i de posar fi a la impunitat. I ara, ja no surt als mitjans de comunicació.
Com valores la intervenció dels Estats Units a l’Afganistan?
La intervenció del 2001 ja va començar malament perquè va ser una reacció a uns atemptats. No s’hi va intervenir pels drets de la població afganesa, ni pels drets de les dones, sinó perquè, en teoria, el responsable dels atemptats, Osama Bin Laden, estava al país i els talibans li donaven asil. Els EUA havien d’intervenir per donar resposta a la seva opinió pública però l’Afganistan era un país completament desconegut per a ells i enviar-hi tropes era una temeritat. Per això van recórrer a les faccions mujaidins, que són les que van lluitar contra les tropes soviètiques als anys 80. Les havien armat els mateixos EUA i posteriorment, a començaments dels 90 gairebé van arrasar el país lluitant entre elles per recuperar el poder. Van cometre tota mena de crims.
Us convido a llegir els informes de drets de les dones d’Amnistia Internacional i de Human Rights Watch de començaments dels anys 90. Expliquen coses esfereïdores d’abans de l’arribada dels talibans al poder.
I els EUA van recórrer a aquestes faccions per ajudar-los a fer caure el règim dels talibans. Ells es van limitar a bombardejar i a enviar unes quantes forces especials però els qui van fer caure el règim talibà van ser els mujaidins. Després, es clar, van reclamar formar part del govern i del parlament com a recompensa per la seva col·laboració. En aquell moment la comunitat internacional ho va veure com un mal menor en comparació amb el règim dels talibans però el que era un mal menor aleshores, ara és un gran monstre.
Per què no s’ha fet res per apartar els mujaidins del poder?
Després de l’execució de Sadam Hussein a l’Iraq, els senyors de la guerra de l’Afganistan, que formaven part del parlament, van aprovar una Llei d’Amnistia per si la truita es girava. Aquesta llei diu que cap persona que hagués participat en la guerra pot ser jutjada dins de l’Afganistan. Això els dóna una total impunitat mentre la comunitat internacional mira cap a una altra banda.
Com ho viuen això els ciutadans?
Lògicament, els afganesos no confien en el govern del seu país i ara també tenen ràbia contra els estrangers. L’any 2002, als estrangers, tant als militars com als civils, els rebien com si fossin salvadors i confiaven que realment portarien el canvi. Però quan van veure que s’aliaven amb els senyors de la guerra i que els catapultaven al poder no entenien res. D’una banda els parlaven de democràcia i de drets humans i de l’altra s’associaven i donaven credibilitat a tota una sèrie de personatges que eren criminals de guerra perfectament coneguts i que ara sortien cada dia als mitjans de comunicació. És com si després de la segona guerra mundial haguessin posat Hitler a reconstruir Alemanya.
Darrera la intervenció del 2001, hi havia algun altre interès?
L’atac dels EUA era una revenja però l’Afganistan no és qualsevol país, concentra un munt d’interessos. En teoria Osama Bin Laden estava a l’Afganistan però després se’l va perdre de vista i va resultar que estava al Pakistan. Per què no es va intervenir al Pakistan?
L’Afganistan fa frontera amb el Pakistan, l’únic país islàmic que té la bomba atòmica; amb l’Iran, que és, en teoria, el dolent de la pel·lícula en l’actualitat; amb Turkmenistan, una de les repúbliques exsoviètiques on hi ha una de les principals reserves de gas del món, i que per extreure aquest gas s’ha de travessar l’Afganistan; i també té una petita frontera amb la Xina, un dels principals motors econòmics. Per tant geoestratègicament ocupa un lloc privilegiat. A banda d’això té una gran riquesa minera tot i que davant la situació de manca de seguretat, la seva extracció resulta complicada, de moment.
Un desig.
M’agradaria que la comunitat internacional deixés de ser tan cínica i hipòcrita a l’Afganistan. Que quan diu que va a defensar els drets humans realment els defensi. L’Afganistan no canviarà d’un dia per l’altre però l’evolució de la seva població caurà pel seu propi pes. Totes les societats, si se’ls ha donat l’oportunitat, han evolucionat, malgrat que hagi de passar temps. Però un dels factors que ajudaria a aquesta evolució és que s’acabi amb aquesta hipocresia i cinisme generalitzats.
