Estocolm. L’Institut d’Investigació per la Pau d’Estocolm (SIPRI) llança avui els resultats del SIPRI Yearbook 2013, que avalua l’estat actual de la seguretat internacional, armaments i desarmament. Les principals conclusions són: (a) La Xina va ser l’únic dels cinc Estats amb armes nuclears legalment reconeguts que va ampliar el seu arsenal nuclear el 2012, (b) El nombre d’efectius desplegats en operacions de pau a tot el món està caient ràpidament a causa de la retirada de l’Afganistan, (c) l’avanç cap a una prohibició mundial de les bombes de dispersió es va estancar el 2012.
Forces nuclears mundials: continua la seva reducció i modernització
A l’inici de 2013, vuit estats –els Estats Units, Rússia, el Regne Unit, França, la Xina, l’Índia, el Pakistan i Israel– posseïen aproximadament 4.400 armes nuclears operatives. D’aquestes, gairebé 2.000 es mantenen en un estat d’alerta màxima operativa. Si es compten tots els caps nuclears, en conjunt aquests estats posseeixen un total aproximat de 17.265 armes nuclears (vegi’s el quadre), en comparació a les 19. 000 de principis de 2012.
La disminució es deu principalment a que Rússia i els Estats Units han reduït encara més els seus inventaris d’armes nuclears estratègiques en els termes del Tractat de Mesures per a la Reducció i Limitació de les Armes Estratègiques Ofensives (Nou START), així com a la retirada d’armes antigues i obsoletes.
Així mateix, els cinc estats nuclears reconeguts legalment –els Estats Units França, el Regne Unit, Rússia i la Xina– o bé estan desplegant nous sistemes de llançament d’armes nuclears o han anunciat programes per a fer-lo, i semblen decidits a mantenir els seus arsenals nuclears indefinidament. Dels cinc, només la Xina sembla estar expandint el seu arsenal nuclear. L’Índia i el Pakistan estan alhora ampliant els seus arsenals d’armes nuclears i la capacitat de llançament de míssils.
“Una vegada més, hi ha pocs indicadors esperançadors de que els estats nuclears estiguin realment disposats a renunciar als seus arsenals. Els programes de modernització a llarg termini que duen a terme aquests estats demostren que les armes nuclears segueixen sent un indicador d’estatus i de poder internacional”, afirma Shannon Kile, investigador sènior de SIPRI.
Forces nuclears mundials, 2013
País |
Caps nuclears desplegats* |
Altres caps nuclears |
Total 2013 |
Total 2012 |
EUA |
2150 |
5550 |
7700 |
8000 |
Rússia |
1800 |
6700 |
8500 |
10 000 |
Regne Unit |
160 |
65 |
225 |
225 |
França |
290 |
10 |
300 |
300 |
Xina |
|
250 |
250 |
240 |
Índia |
|
90-110 |
90-110 |
80-100 |
Pakistan |
|
100-120 |
100-120 |
90-110 |
Israel |
|
80 |
80 |
80 |
Total |
4400 |
12 865 |
17 265 |
19 000 |
Font: SIPRI Yearbook 2013 * “Desplegats” significa caps nuclears situats en míssils o en bases amb forces operacionals. |
La xifra de forces de pau cau bruscament – La crisi de Síria evidencia la distància que hi ha entre els principis i l’acció
El nombre de forces de pau desplegades a tot el món es va reduir en més del 10 per cent el 2012, a causa de l’inici de la retirada de les forces internacionals d’Afganistan. Tot i així, el nombre total de personal, 233.642 efectius, va ser més del doble del nombre desplegat el 2003. Aquest personal es va desplegar en 53 operacions a tot el món, una més que el 2012 .
“Sens dubte veurem com el nombre total forces de pau segueix caient aquest any i probablement l’any que ve, com a conseqüència de la reducció de la presència de l’OTAN a l’Afganistan”, afirma el doctor Jair van der Lijn, investigador sènior que dirigeix el treball de SIPRI sobre les operacions de pau, consolidació de la pau i gestió de conflictes. “Fins on cauran i quin serà el panorama futur de les operacions de pau dependrà de la quantitat de tropes que eventualment es despleguin a Mali, la regió més àmplia del Sahel i, potencialment, a Síria, així com de la voluntat dels estats de prendre mesures per a millorar la protecció de la població civil a través de les operacions de pau i posar en pràctica la responsabilitat de protegir en comptes de lamentar-se pels fracassos. Les mesures d’austeritat també jugaran un paper important, però, paradoxalment, l’austeritat bé podria encoratjar els Estats a enviar més tropes a altres missions de pau amb la finalitat d’evitar la pressió interna per a reduir les seves forces armades”.
Les Nacions Unides van semblar paralitzades davant la crisi de Síria. El nou principi de responsabilitat internacional de protegir la població si el govern nacional no ho fa –la base de la intervenció de 2011 a Líbia– no es va tenir en compte en aquest cas ja que la Xina i Rússia van amenaçar amb vetar qualsevol acció a través de l’ONU, i altres membres del Consell de Seguretat es van oposar a una “interferència” de fora en els assumptes interns de Síria.
“La falta d’acció a Síria l’any 2012 va posar de manifest la debilitat del compromís internacional amb la responsabilitat de protegir. Al final, els interessos nacionals i els temors profundament arrelats que la responsabilitat de protegir soscavi el principi de la sobirania de l’Estat, semblen pesar més que la difícil situació de les poblacions atrapades en el conflicte”, afegeix van der Lijn.
Els esforços per controlar les bombes de dispersió no van avançar el 2012
El 2012 va ser un any decebedor pel que fa als intents de millorar els controls internacionals sobre l’ús, la producció, la comercialització i l’emmagatzematge de les bombes de dispersió, ja que els partidaris de la Convenció de 2008 sobre aquest armament van ser incapaços de persuadir nous estats perquè signessin la convenció. Els principals productors de bombes de dispersió que no han signat o ratificat la Convenció són el Brasil, Corea del Sud, Egipte, els Estats Units, l’Índia, Israel, Rússia i la Xina. Diversos d’aquests estats han usat en el passat bombes de dispersió. Aquestes bombes dispersen múltiples petites municions, algunes de les quals poden explotar mesos o anys després del seu llançament causant víctimes civils.
“Mentre els grans productors quedin fora de la Convenció sobre Bombes de dispersió, poden argumentar que aquestes municions segueixen sent un mitjà “legítim” per a la guerra i com a producte industrial – militar, fins i tot si la majoria de països ha reconegut el seu impacte humanitari potencialment greu”, afegeix la investigadora de SIRPI Lina Grip, coautora d’una nova secció de l’Anuari referida al control humanitari d’armes.